dimarts, 24 de novembre de 2015

Catalans sorprenents: Bernat-Dov, reconegut com a català per Israel

En aquesta segona entrega de catalans sorprenents us parlaré d’un català que apareix en un Best Seller israelià anomenat The Invention of the Jewish People escrit per Shlomo Sand. 

Es deia Bernat i va néixer a Barcelona el 1924, en una llar obrera, fill de mare catòlica practicant i pare anarquista. A la guerra civil per tant tenia 12 anys fet pel qual no va lluitar però tot i així no tenia cap mena de simpatia pels franquistes. 

L’any 1944 mentre feia el servei militar va desertar i es va amagar als Pirineus on es va dedicar a ajudar a creuar la frontera a altres enemics de la dictadura. La seva intenció era tornar a Barcelona un cop caigués el règim nazi i de retruc el franquisme. Com tots sabem no va ser així i el franquisme va durar força més, en Bernat davant aquesta situació no va tenir més remei que buscar feina a França, on va treballar de miner. Posteriorment va intentar anar a Mèxic colant-se com a polissó en un vaixell però a Nova York va ser enxampat i el van extraditar altre cop cap a França. Allà va treballar en unes drassanes de Marsella i el 1948 va assabentar-se de l’existència dels quibuts israelians. Com que sentia nostàlgia per les cooperatives obreres que ell havia vist durant la guerra va pensar que els quibuts eren el successor natural de tot allò i que hi havia d’anar. 

Sense tenir cap contacte amb el judaisme ni amb el sionisme es va embarcar rumb a Israel en un vaixell d’emigrants jueus. Només arribar a Haifa es va trobar de ple que hi havia la guerra d’independència i va ser enviat al front. Sortosament va sobreviure i va anar a viure en un quibuts. Al quibuts va conèixer una noia s’hi va casar i va canviar-se el nom per Dov.

Al cap d’un temps quan l’estat d’Israel ja començava a estar ben organitzar el ministeri de l’interior es va assabentar que Dov no era un jueu. No li volien anular el matrimoni però si que volien saber la seva veritable identitat. La conversa entre ell i el funcionari jueu val la pena reproduir-la tal i com apareix al llibre: 

- Tu no ets jueu - va dir-li el funcionari.

- Mai he dit que ho fos -  va respondre Dov.


- Haurem de canviar la seva inscripció - va dir l'oficial de manera informal.


- Cap problema -  va dir Dov. 


- Quina és la seva nacionalitat?


- Israeliana? – va suggerir Dov.


- No existeix aquesta nacionalitat.


- No? Per què?


- Perquè no hi ha identitat nacional com a israelià, va dir el funcionari amb un sospir. - On va néixer vostè?


- A Barcelona


- Llavors posarem nacionalitat espanyola


- Però jo no sóc espanyol. Jo sóc català i em nego a ser registrat com a espanyol. És per això que el meu pare i jo vam lluitar als anys 30.


El funcionari es va gratar el cap. No sabia la història, però tenia respecte per les persones. 


- Llavors posarem nacionalitat catalana - va dir


-Genial! - Va dir Dov.

I d’aquesta manera Israel es va convertir en el primer país del món a reconèixer oficialment la nacionalitat catalana, però la història no acaba aquí perquè la següent pregunta del funcionari va ser aquesta:

- Quina és la seva religió?


- Sóc laic i ateu.


- No puc escriure ateu ja que l’Estat d’Israel no accepta aquesta categoria, quina era la religió de la seva mare?


Dov, que era una persona de temperament tranquil ja començava a impacientar-se.


- No portaré una tarja d’identitat que digui que sóc cristià. No només va contra els meus principis sinó que ofèn la memòria del meu pare que era anarquista i cremava esglésies a la guerra civil.  

El funcionari va a tornar a gratar-se el cap però finalment va trobar una solució. La solució ja podeu imaginar quina va ser, per enveja de Francesc Pujols i els seus seguidors Dov va obtenir no només la nacionalitat catalana sinó també la religió catalana.

dimarts, 17 de novembre de 2015

Ruta pels vestigis dels catalans exiliats a Viena

Aquesta és d'aquelles entrades en què prevaldrà la màxima d'una imatge val més que mil paraules, més que res perquè sobre els exiliats catalans a Viena en finalitzar la guerra de successió n'han escrit grans experts com són l'Agustí Alcoberro i en Sebastià Sardiné. Per tant jo poca cosa podria aportar-hi. Com a resum per posar-vos en situació enganxo l'abstract d'un dels treballs de l'Alcoberro:

La derrota de Catalunya a la Guerra de Successió (1702-1715) va provocar l’exili d’entre vint-i-cinc mil i trenta mil persones. Aproximadament la meitat eren catalanes, i la resta s’havien refugiat al Principat provinents d’altres regnes hispànics. L’exili es desplaçà als territoris governats per l’emperador Carles VI (el Carles III dels cata-lans) i va ser especialment nombrós i actiu a Itàlia i a Viena. Entre els exiliats hi havia gent de totes les classes socials. Tanmateix,va ser especialment destacat el paper exercit per polítics, militars, eclesiàstics, juristes i intel·lectuals. L’exili disposà d’una institució de govern, el Consell d’Espanya, amb jurisdicció en tots els territoris italians annexats per Carles VI, i d’àmbits de sociabilitat propis, com l’Hospital d’Espanyols i el monestir de Montserrat, ambdós a Viena. El 1735 fundà la Nova Barcelona a l’actual Vojvodina (Sèrbia). Fins a la dècada de 1740 mantingué ben vius els trets d’identitat propis. Després, la mort sense descendència, el retorn o la dissolució en les societats d’acollida van anar desfent progressivament aquell col·lectiu humà.

El fet que ha motivat aquesta entrada és que fa un temps amb uns amics vam decidir anar a Viena i fer un recorregut pels llocs que tenen alguna referència amb l'exili. Com que és un tema que considero està poc explotat i no s'ha aprofitat el tricentenari per promocionar-lo, amb aquesta entrada us mostraré unes quantes fotografies del que hi vam veure. Crec que són elements prou interessants per ser publicats a la xarxa i que poden complementar la lectura dels estudis dels autors mencionats.

La primera foto que veureu a continuació correspon al Monestir de Montserrat que va ser fundat el 1639 però va tenir una gran revifalla amb l’arribada dels exiliats que el van millorar i redecorar. El carrer on es troba ubicat es diu Schwartzspanier Strasse que vol dir el carrer dels espanyols negres que és el nom amb què es coneixia als monjos benedictins montserratins.


Les següents fotografies són de l’Hospital d’Espanyols de Viena, i la seva església adjunta, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè. La creació de l’hospital es va fer per dos necessitats. Per una banda, hi havia molts exiliats ferits o que arrossegaven malalties; que encara van créixer més, a causa de la Tercera Guerra Turca i d’altres empreses on participaren soldats hispànics. D’altra banda, les enormes diferències de llengua feien molt difícil que els pacients hispànics s’adrecessin a l’Hospital de Viena, de titularitat municipal. A l'interior a part de la imatge de la Mercè també n'hi ha una dedicada a Santa Eulàlia.





Aquestes corresponen a l'església dels Trinitaris Descalços (també coneguts com els espanyols blancs) i a la seva cripta, on hi ha enterrats exiliats d'origen noble o benestant. Malauradament tot i ser un lloc espectacular està en molt mal estat de conservació.


      




   



Les següents són de la cripta imperial de Viena, els sepulcres són interessants ja que tenen il·lustracions i inscripcions relacionades amb Barcelona fet que mostra la nostàlgia de Carles VI per la capital de Catalunya.
Sepulcre de Carles III (emperador Carles VI)
Sepuclre d'Elisabeth
 
Sepulcre de Josep I (germà de Carles VI)
Referència a Barcelona al sepulcre de Josep I
Finalment tot i que no té relació directa amb els catalans és interessant visitar el museu militar ja que hi ha exposat armament i diversos objectes usats durant la guerra de successió. Com a curiositat comentar que al museu també s'hi exposa el vehicle en el qual van disparar l'arxiduc Francesc Ferrant, fet que va desencadenar la primera Guerra Mundial.
 


La informació per redactar aquest escrit l'he extret del document l’exili de la guerra de successió de l'Agustí Alcoberro disponible clicant aquí


dimarts, 10 de novembre de 2015

Catalans sorprenents: Pere Coll i Font, precursor de l’aviació



Amb aquest escrit començo una sèrie de petites biografies sobre catalans i persones d’origen català que van tenir vides sorprenents o curioses i que alguns d’ells com en Pere Coll i Font resten totalment oblidats. En aquest cas no té ni un article a la Viquipèdia catalana, que va ser la segona a crear-se del món (després de l’anglesa) i que a més és una de les més actives, un altre fet sorprenent.

Foto de Pere Coll
Pere Coll i Font va néixer a Cumaná (Veneçuela) el  1840, fill del matrimoni entre els catalans Pere Coll Sánchez i Maria Josefa Font Pérez, es va casar amb Catalina de Alcalá i van tenir sis fills. El seu ofici no queda clar si va ser el de fotògraf, agrimensor o enginyer però el que si que podem assegurar és que la seva gran afició fou l’aeronàutica.

Pere Coll va inventar un planejador (un avió sense motor) que com a fet innovador era dirigible mitjançant un timó situat a la cua que li permetia enlairar-se, descendir i girar, avançant-se així dues dècades als germans Wright. 

El 1883 coincidint amb els actes pel centenari de Simón Bolívar (heroi de la independència de Veneçuela) va demanar de fer una demostració del seu aparell llençant-se des d’un pujol que hi ha al parc del Calvario a Caracas. Malauradament a l'últim moment la demostració no es va poder fer per problemes tècnics de l'aparell però els membres del govern que hi eren presents van quedar igualment molt satisfets. Pere Coll va esdevenir un símbol de la gosadia empresarial i Guzmán Blanco, que en aquell moment era el president de la república, li va acceptar patentar l’invent de franc.
Planols de la patent

Pere Coll va escriure llavors un "manual sobre navegación aerea" i va dedicar la següent dècada a buscar finançament pel seu projecte. Malauradament sembla ser que no va rebre massa més suport ni governamental ni del món privat i el seu planejador no va tenir cap més ocasió d’estrenar-se.

El 1893 el diari francès Le Monde Illustré atorgava el descobriment de la navegació aèria a l’alemany Karl Wilhelm Otto Lilienthal. Lilienthal és la primera persona que va fer vols amb planejador documentats i el 1896 va morir en un accident aeri mentre feia un dels seus vols. Pere Coll va enviar una carta al diari reclamant que ell era l’inventor de la navegació aèria i no Lilienthal. La carta que reprodueixo a continuació és interessant ja que mostra la seva frustració pel poc suport que va rebre al seu país per dur a termes les seves investigacions.

...está en el interès de la ciència el establecer de una manera clara y estrictamente justa, el orden cronológico de sus adelantos para que no sean cercenados los derechos de prioridad que a cada cual corresponda como justo homenaje a sus esfuerzos (...) lo que dejo expuesto es como preámbulo necesario, para participar a usted y a ese brillante mundo de adoradores del saber, que el secreto del vuelo de los pájaros que se ciernen en la atmosfera (el único que puede utilizarse ventajosamente por el hombre) està descrito por mi desde el año 1880 y después de una larga sèrie de estudiós y experimentos, saqué patente en 1883 ante el Gobierno de Venezuela (...)
Desgraciadamente, me he encontrado en un centro fanáticamente contrario a todo adelanto científico promovido por los propios hijos del país, así como de igual manera se es indulgente con todo absurdo que nos venga del exterior, y que me ha sido hasta tal punto hostil que me he visto forzado a ocultar el proceso de mis investigacions para no despertar la hilaridad pròpia de la ignorància y defenderme de algunes graves dificultades para la existència. En el testimonio de lo expuesto, puede usted referirse al notable venezolano General Guzmán Blanco, que reside en esa hermosa Ciudad y quien fue durante su período presidencial, el que me expidió las patentes de invención.

Otto Lilienthal volant amb un planejador cap al 1895
Pere Coll va morir a Panamà el 1915 amb 75 anys, qui sap si en unes altres circumstàncies i amb més suport econòmic s’hauria pogut avançar al seu temps. Actualment a Veneçuela s’entrega un premi relacionat amb l’aviació anomenat: premio de Ciencia, Tecnología e Innovación Aeroespacial de la Aviación Militar "Ingeniero Pedro Coll Font"



Bibliografia


100 Años Aviación en Venezuela - Alejandro Irausquín, Ing. Aeronautico. 2012

Visiones del oficio: historiadores venezolanos en el siglo XXI Compilat per José Angel Rodríguez Editor. Fondo Editorial Humanidades. 2000

Cartas a Guzmán Blanco, 1864-1887: intelectuales ante el poder en Venezuela. Colección Ciencias económicas y sociales Volum 76 de Colección Monografías Volum 76 de Colección Monografías: Consejo de Desarrollo Científico y Humanístico Autor Juan José Martín Frechilla Editor CDCH UCV.  1999

Fundación Polar, Diccionario de Historia de Venezuela, 2ª Edición, Caracas: Fundación Polar. 1997

dimecres, 4 de novembre de 2015

L'home salvatge que va fer estada a Barcelona l'any 1895



El 1985 a Barcelona hi va haver un gran rebombori per l’exhibició d’un ésser humà molt estrany, ja que era pelut com un ós, anomenat Rhama s’Ama. Segons deia el seu propietari, anomenat Mr. Dane, l’havien caçat en alguna zona muntanyosa de Kazakhstan o l’Himalaya feia dos anys i ell l’havia adquirit posteriorment. 

Aquesta és la descripció que en feia la Vanguardia: sus facciones son humanas, y aunque duras y con cierto sello de ferocidad, no resultan tan repulsivas como las de otros tipos de las razas inferiores, negra ó malaya. I seguia: Su cuerpo es recio, anchas las espaldas, cortas las piernas, y éstos y los brazos de una conformación regular y fornida. El amplio tórax, la espalda y el cuerpo todo, á excepción de los bíceps y las muñecas, vénse cubiertos de un pelo negro, tupido y cerdoso, que crece hacia arriba, como el de los jabalíes. La boca presenta labios gruesos, algo hocicudos, doblado hacia fuera y caido el inferior, y una doble hilera de dientes desiguales, que Rhama S'Ama deja ver, abriendo, á una señal imperativa, las mandíbulas. Llavors en feia una descripció de la seva alimentació: Esa extraña criatura, al decir de su empresario, no vive otra vida que la animal ó de nutrición. Su régimen alimenticio es exclusivamente vegetal: frutas, pulpas, raices. Repúgnanle y rechaza toda clase de carnes, manjares cocidos y condimentos. No prueba el pan, ni el vino ni licores. Finalment com tota bèstia evidentment no tenia sentiments: Sus funciones de relación son casi nulas. Su lenguaje se reduce á unos gritos inarticulados, especie de gruñidos semejantes á los de orangután y otros antropoideos. No experimenta, al parecer, más que sensaciones. Ningún rasgo ni vestigio de vida afectiva; ningún sentimiento. Es anafrodisíaco.

Rhama s’Ama va ser exhibit durant tot l’agost de 1895 a plaça Catalunya tot i que va començar una mica accidentat ja que segons el diari el Diluvio el primer dia d’instal·lar-lo va anar d’un pèl que mor cremat. A la nit mentre dormia a la seva gàbia situada dins un pavelló provisional instal·lat a la plaça es va calar foc al pavelló. Sortosament van apagar l’incendi ràpidament i no es va cremar ni un dels seus pèls.

La seva exhibició no va estar exempta de polèmica, per una banda hi havia persones que ho criticaven per la manca de moral de fer un espectacle com aquest. La Vanguardia va publicar nombroses cartes de lectors queixant-se com per exemple la d’un tal doctor Estrany que deia entre altres coses: Protesto, y conmigo estoy cierto que protestarán todas las personas que no tengan maleado el sentido moral, de que en una ciudad culta se dé en espectáculo ignominioso la sin rascón y la miseria intelectual de un hombre por más salvaje auténtico que sea.

Per altra banda hi havia els que van començar a dir que Rhama s’Ama era un farsant i evidentment d’altres que ho contradeien, tot plegat originant un bon grapat de cartes als principals diaris de Barcelona. També algunes publicacions humorístiques com la Tomasa o l’Esquella de la Torratxa en feien mofa dient per exemple que no calia anar a veure aquest salvatge ja que Rambla amunt y Rambla avall se’n vehuen cada dia o fent broma de que no era res més que un català normal i corrent més pelut del normal. També fou divertida una picabaralla entre el diari la Publicidad i el Correo Catalán (diari carlí) quan els primers van dir que Rhama s’Ama era Carles VII. 

 Un article divertit de l'Esquella de la Torratxa sobre Rhama s’Ama (cliqueu per ampliar-lo)
 
Finalment he trobat curiosa també una carta publicada en què s’explica un suposat procediment de crear homes salvatges “Consiste esa industria nada menos que en la fabricación de salvajes» por los chinos, y he aquí los medios de que se valen para ejercerla. Cuando roban un niño, ... , lo depellejan quitándole varios trozos de piel que substituyan con otros de perro ó de oso. Después le destruyen las cuerdas vocales para dejarle mudo; y anulado físicámente le idiotizan encerrándole durante algunos años entre cuatro paredes; sin luz ninguna ni de día ni de noche. Cuando aquél ser hállase bastante embrutecido, se le exhibe al público chino como un hombre de los bosques, lo cual produce siempre dinero. Es de advertir que los sacerdotes son allí partidarios de esta industria repugnante; mas, para descargo, bueno será agregar que cuando las autoridades logran sorprender á un fabricante de salvajes en flagrante delito de rapto ó despellejamiento, le someten á la tortura y después lo hacen decapitar.»

  
Malgrat les queixes i les mofes, Rhama s’Ama va ser exposat durant tot l’agost i després el van dur cap a Madrid on també el van exposar. No fou aquest l’últim cas de la Vanguardia promocionant personatges curiosos, per exemple el 1902 trobem al Cu-Cut la següent ressenya: No saben el nou fenomeno que'ns ha arribat? Donchs proporcioninse el numero de la Vanguardia (edicio de la tarde) corresponent al dilluns passat y a la primera plana hi trobaran un “article” en el que's parla de "una esbelta morena y de blanquisimo cutis." No hi ha com el diari deu Godó pera descubrir monstruositats aixís; anys enrera ja'ns va sorti ab aquell Rhama Shama que tenia més pel que tots els modernistas de Barcelona plegats y com si no'n tingués prou d'aquest important servey prestat a la ciència etnològica, ara'ns obsequia ab aquest altre exemplar raro de "morena de blanquisimo cutis." A no ser que sigui una manera paliada de dir que s'empolva...

 
La Vanguardia  va seguir promocionant persones d'alres indrets com a atraccions de circ durant anys


Fonts consultades:  La Vanguardia, la Publicidad, el Cu-Cut, L'esquella de la Torratxa, la Tomasa i El Diluvio

dimarts, 3 de novembre de 2015

La reforma de la recollida d’escombraries del 1910





 L’ajuntament de Barcelona el 1910 es va plantejar reformar el sistema de recollida d’escombraries ja que fins llavors hi dedicava molts pocs recursos i majoritàriament anava a càrrec de persones particulars (pagesos, drapaires...), això feia que la ciutat estigués molt bruta. Dels diversos projectes presentats l'escollit fou el del català Juan Serra i Sulé*, que és també qui s'ocuparia d'explotar-lo.
 
La idea bàsica era crear un servei de recollida amb molt de personal i equipat amb carros i vehicles moderns per tal d'equiparar Barcelona a altres ciutats europees. Aquest pla incloïa construir un palau al passeig de Sant Joan (entre Còrsega i Rosselló) com a oficina central que disposaria de taller, quadres pels cavalls, veterinaris... i la construcció de diversos pavellons repartits per Barcelona. El disseny del palau anava a càrrec de l’arquitecte modernista Salvador Puiggrós.

"Disseny del palau de la neteja"

Pel que fa al tractament dels residus en un inici es va plantejar d’incinerar les escombraries un cop recollides  però ràpidament van rebre l’oposició dels sectors agrícoles del que ara es coneix com a àrea metropolitana de Barcelona i que en aquell temps eren zones rurals. El cas és que les restes orgàniques de la ciutat de Barcelona representaven una tercera part de tot l’adob usat per ells i per tant el necessitaven. A part d’això desfer-se de les cendres era complicat perquè no podien usar-se per a pràcticament res i per tant van decidir que vendrien els residus als pagesos. 

Tornant a la reforma, el primer que tractava era sobre el personal. S’introduïen importants mesures higièniques com era que vestissin un uniforme (de fet dos, un per si plovia) i que es canviessin de roba a l’inici de la seva jornada i en finalitzar-la. Això ho podrien fer al pavelló que els toqués on a més hi hauria dutxes per rentar-se cada dia. A més a més un cop acabat el torn l’uniforme seria rentat i desinfectat per a l’endemà.

  
Uniforme de dona                                                   Uniforme normal i de pluja


Les condicions per aquests treballadors eren les següents: Treballarien 8 hores diàries (cal tenir present que la jornada de 8 hores a nivell general es va implantar el 1919), tindrien un sou de 13 rals (excepte les dones i menors de 21 anys), disposarien d’una caixa d’invalidesa, tindrien la mateixa consideració que la guàrdia urbana pel que fa a compliment de les normes municipals, disposarien al palau de Passeig de Sant Joan d’una escola nocturna per formar els treballadors i perquè els seus fills estudiessin de forma gratuïta i finalment la ciutat es dividiria per zones i a cada zona tindrien un pavelló amb diversos serveis entre ells un menjador on anar a menjar durant els descansos.

D’aquests pavellons en sortiria cada dia a primera hora del matí el gruix dels escombriaires que recollirien la major part de la brossa dels carrers i els netejarien mitjançant vehicles amb dipòsits d’aigua. Entre les 7 i les 8 del matí la ciutat quedaria neta.

A les 8 els operaris d’aquest servei de batuda anirien a esmorzar mentre els del servei anomenat “repàs i recollida” s’ocuparien de mantenir la ciutat neta durant tot el dia amb petits vehicles i carretons.
Un cop esmorzats el gruix dels escombriaires es dedicaria llavors a la recollida a domicili. A les cases més brutes hi aniria una brigada especial que és la mateixa que faria la recollida en hospitals, aquests residus es posarien en pots especials i es durien directament al crematori. Una altra brigada especial s’ocuparia de la recollida d’animals morts per malalties per evitar així que fossin duts a escorxadors il·legals i es vengués la seva carn per al consum humà.

 Vehicle especial per a la recollida d'animals morts, la part inferior se separava per posar-hi l'animal

En aquella època hi havia 2000 femers/abocadors a Barcelona, la reforma volia fer que es passés de dos mil a només dos de grans i que estiguessin situats lluny de la ciutat, un a la banda del Besòs i l’altre del Llobregat. Aquests dos no serien simples abocadors sinó edificis de tria selectiva de les escombraries on es separaria el que serviria per fer adob i el que aniria al crematori situat a les mateixes instal·lacions. 
De la mateixa manera s’organitzaria una brigada encarregada del port i de la costa, dotada de barques i es prohibiria als treballadors del port llençar res al mar ja que fins llavors les carregues malmeses, restes i altra brutícia es llençava directament a l’aigua.

El que va arribar a desenvolupar-se de tot aquest pla és difícil de resseguir, el palau no es va construir però si que van funcionar alguns carros de neteja. De tota manera les condicions dels treballadors no deurien ser massa bones ja que al gener de 1911 ja hi va haver una gran vaga d’escombriaires que va fer que l’exèrcit es fes càrrec temporalment dels serveis de neteja. 


L'exèrcit fent-se càrrec de la recollida d'escombraries durant la vaga de 1911 (bcn.cat)

Sembla ser que no va ser fins l’arribada de la república que es van començar a organitzar uns serveis de neteja com Déu mana amb la creació de la Cooperativa d'Usuaris del servei de Neteja Pública Domiciliària de Barcelona (que és una de les empreses que avui en dia segueix oferint servei a la ciutat). Però és interessant veure que almenys a principis del segle XX hi va haver la intenció de crear uns serveis de neteja moderns que ens molts aspectes recorden als que tenim actualment a Barcelona.

Per acabar us deixo un recull de dibuixos dels vehicles que es volien adoptar, molts d'ells inventats a Barcelona


Vehicle multiusos (podia rentar, escombrar i/o recollir a voluntat)










 

                                                                          
  Alguns dels vehicles del servei de neteja


 Operaris en un dia de pluja amb l'uniforme coresponent netejant un carrer


Carretons del servei de "repàs i recollida"

Vehicles de recollida de residus especials en hospitals, els residus es dipositaven als contenidors


* Juan Serra y Sulé va escriure un informe el 1909 titulat Ante proyectos de abastos alimenticios y de limpieza pública y domiciliaria para la ciudad de Barcelona que si no era el que va presentar a l'ajuntament segurament era semblant. No l'hem consultat. També, segons hem trobat a la Vanguardia, l'Institut Agricola de Sant Isidre va fer un informe detallant aquest projecte però no n'hem trobat cap més referència.
 
Fonts consultades: El poble català, la Veu de Catalunya i la Vanguardia.