Josep López de Sagredo i Bru, cap del laboratori de Tècnica Policial de Catalunya durant la República.

Durant la segona república Catalunya va intentar, tot i les dificultats, ser capdavantera en molts aspectes, també en l’àmbit policial. Malgrat aquesta bona intenció la seguretat pública no va acabar de funcionar per culpa de no tenir un model ben definit, la tardança en el traspàs de competències, el breu període de temps que va durar, les mancances econòmiques, les crisis governamentals (fets d’octubre de 1934 i guerra civil), així com per la gran quantitat de cossos policials (Guàrdia Civil, Guàrdia d’Assalt, Mossos d’Esquadra, cos dels Carrabiners, Sometent, Miquelets, policia urbana, policia de trànsit, vigilants nocturns, vigilants de carreteres, serenos...) que en dificultaven la coordinació.

Una d’aquestes iniciatives modernitzadores va ser la creació del Gabinet d’identificació personal i el seu laboratori de Tècnica policial. El que avui coneixem com a policia científica o per la televisió com a CSI tot i que el nom correcte de la disciplina és criminalistica, que no s’ha de confondre amb la criminologia (la criminalistica és la ciència que davant un delicte estudia el com i el qui i la criminologia el perquè). De tota manera, com veurem tot seguit, el Gabinet d’identificació tractava les dues disciplines. 

El primer antecedent de laboratori de criminalistica a Barcelona es va crear el 1895 al Govern Civil. Era un gabinet antropomètric i fotogràfic amb finalitats identificadores. Cal tenir present que la dactiloscòpia (empremtes dactilar) no es va usar a Espanya fins el 1911 i per tant fins llavors s’usaven els mètodes d’Alphonse Bertillon de medicions cranials per tal d’identificar els detinguts.

No hem pogut trobar la data de creació del laboratori de Tècnica policial ni si es va aprofitar algun organisme existent per fer-ho, si bé Manel Risques en el seu estudi Una reflexió sobre la policia durant la Segona República ens diu que el va crear Josep L. de Sagredo el 1932.

La primera citació que hem trobat relacionant Josep L. de Sagredo amb alguna cosa semblant és a la Vanguardia del 2 de setembre de 1934 on se’l nomena “jefe de negociado de identificación”. Curiosament dura poc ja que al DOGC trobem que és cessat del cos d’investigació i vigilància el dia 20 de setembre del mateix any. De tota manera no es deuria fer efectiu ja que tornem a trobar-lo referenciat el 6 de novembre processat pels fets del 6 d’octubre com a agent d’aquest cos.

El mateix any trobem citat el gabinet d’identificació personal en un manual policial escrit per Francesc de la Guardia Coca per la qual cosa sabem que el 1934 existia un grup de policia criminalistica que operava amb aquest nom. Podria ser que la seva creació fos del mateix any coincidint amb el traspàs dels serveis d'ordre públic de l’Estat a la Generalitat.

És molt possible que pels fets d’octubre de 1934 el laboratori policial -si existia- quedés desmantellat al passar de nou les competències d’ordre públic a l’estat central. De fet durant el període de l’anomenat Bienni negre no trobem cap referència a López de Sagredo ni al gabinet d’identificació personal.

Al llarg del 1936 reapareix L. de Sagredo donant classe als alumnes aspirants a policies sobre matèries relacionades amb la criminalistica i és el 24 de desembre que trobem a la Vanguardia que el dia anterior s’havia inaugurat el laboratori de Tècnica Policial de Catalunya capitanejat per Josep López de Sagredo. 

El laboratori de Tècnica Policial 

Segons aquest mateix diari el laboratori comptava amb el material de criminalistica més avançat de l’època situant-lo entre un dels millors d’Europa com eren: aparells fotogràfics que permetien fotografiar tots els detinguts i fer-ne fitxes, aparells de balística, antropometria, antropologia, criptografia, química, dactiloscòpia etc.

La seu del laboratori de Tècnica Policial era a l’edifici modernista anomenat casa Pere Company. Aquest immoble, obra de Puig i Cadafalch, avui en dia encara es conserva i està situat al carrer Casanova número 203 de Barcelona. Paral·lelament al laboratori en el mateix edifici hi van situar un museu de criminologia i armes.

Casa Pere Company

Pel que fa a les seves funcions més enllà de col·laborar amb la investigació de delictes també sabem per la premsa que durant la guerra civil el laboratori va donar suport en temes d’intel·ligència desxifrant criptogrames amb informació de l’enemic.

De Josep López de Sagredo malauradament en desconeixem la seva trajectòria personal i professional ja que és una figura que no ha estat estudiada i ni tan sols apareix a l’enciclopèdia catalana. Hem trobat algunes informacions que apunten a que abans de policia podria haver estat periodista. Per tant el que podem explicar-ne és el poc que hem anat trobant . Si que està clar que abans de crear el laboratori policial ja era un gran entès en la matèria i ho demostra el fet que va publicar nombrosos estudis relacionats amb la criminalistica tant abans com durant el seu càrrec: Dactiloscopia civil (1928),  Formalidades legales y consejos prácticos para la instrucción del atestado policíaco (possiblement el 1929), Dactiloscopia : sistema de identificación (1931), Identificación de los perros : Método de E. Goddefroy (1935), Instrucciones técnicas para la manipulación, embalaje y transporte de objetos conteniendo huellas digitales (1936), Conferències sobre Tècnica policial (1936), Nocions de dactiloscòpia (possiblement el 1937) i Tablas de dactilograma adaptadas al método de dactiloscopia (1937).

Per les obres que va escriure posteriorment, deduïm que López de Sagredo un cop finalitzada la guerra civil es va exiliar a Veneçuela i pel que sembla el laboratori de Tècnica Policial va funcionar durant tota la guerra o almenys així se’n desprèn pel títol d’un opuscle que va publicar a l’exili l’any 1959 titulat: Cuando yo era policía en Cataluña, durante la sublevación fascista, año 1936 al 1939, llibre que malauradament no hem pogut consultar i que segurament aporta dades interessants sobre la història del laboratori. A part d’aquest opuscle Sagredo va publicar a l’exili nombrosos llibres relacionats amb la cultura del seu país d’acollida i pel que sembla ja no es deuria dedicar més a la tasca d’investigació policial.

Fonts consultades:

La Vanguardia

Guardia Coca, Francesc. 1934. Formulari pràctic professional de la policia : indispensable als cossos d'investigació i vigilància, seguretat, Mossos d'Esquadra, Guàrdia Municipal, Guàrdia Urbana, etc. Barcelona. Llibreria Castells.

Ministerio del Interior. 2007. Policía científica: 100 años de ciencia al servicio de la Justicia. Bilbao. Composiciones Rali.

Risques, Manel. 2003. “Una reflexió sobre la policia durant la Segona República.” Revista Catalana de Seguretat Pública. Núm 12.

Ibáñez, José Luis "CSI en la Guerra Civil: el Laboratorio Criminalístico de Barcelona"  http://detectiveferrer.blogspot.com.es/2009/10/csi-en-la-guerra-civil-el-laboratorio.html

Les tortures de Montjuïc el 1896

Abans de que prosseguiu en la lectura vull avisar-vos que aquesta entrada és una mica desagradable i que si sou sensibles millor no la llegiu.

El 7 de juny de 1896 va tenir lloc a Barcelona un atemptat anarquista contra una processó conegut com l'atemptat del carrer dels Canvis Nous que causà 12 morts i uns 35 ferits. L'atemptat va tenir una gran transcendència i conseqüències, la  més important la mort del president espanyol Antonio Cánovas del Castillo que es produí com a venjança pel tracte que van rebre les persones empresonades acusades d'haver-lo preparat. És un tema molt interessant però del qual s'ha escrit i publicat moltíssim per la qual cosa no m'hi estendré més. Del que jo us parlaré és de les tortures que van rebre els acusats pertanyents al famós procés de Montjuïc, ja que d'aquest tema no he vist que se'n parli enlloc.

Ramon Casas va pintar Sortida de la processó del Corpus de l'església de Santa Maria, l'esdeveniment immediatament anterior a l'atemptat

Narciso Portas (1861- 1934)

El procés de Montjuïc és el nom amb què es coneix el procés militar que va prosseguir l'atemptat. En un primer moment es van detenir 400 persones pertanyents a l'obrerisme català però van ser 87 els encausats que van ser finalment empresonats al castell de Montjuïc.

Òbviament tot el procés es va fer sense garanties jurídiques, i les proves es basaren en les declaracions dels principals implicats obtingudes mitjançant tortures dutes a terme per la Guàrdia Civil sota el comandament d'un tinent anomenat Narciso Portas.

Les tortures foren les següents:

En arribar els detinguts al castell van ser conduits als calabossos situats a sota el pati d'armes mentre anaven rebent fuetades. 

Se'ls va deixar allà 24 hores sense menjar i llavors se'ls va obligar a menjar un bacallà sec sense aigua. Durant l'interrogatori els van situar una ampolla d'aigua al davant seu de la que no podien beure si no donaven informació. Òbviament com que la majoria no tenia res que pogués ser d'interès no els donaven l'aigua i alguns llepaven la humitat de les parets per poder-se fer passar la set o es bevien la seva pròpia orina.

Com que amb el mètode de la set la guàrdia civil va veure que no obtenia prou informació van passar a mètodes més sofisticats. Un d'ells era la col·locació de canyes esberlades o cordes de guitarra als testicles dels presoners provocant-los talls i gran dolor. També mitjançant cigars els provocaven cremades al mateix indret.

Altres mètodes eren la crema de parts del cos mitjançant ferros roents, la separació de carn i ungla dels dits mitjançant canyetes o un mètode anomenat la mordassa que mitjançant una corda que els lligaven de la boca al clatell i als braços en cada moviment s'estrenyia més provocant un gran dolor a la boca.

Una altra tortura bocal era un aparell de tortura anomenat "el suplici del casco" que eren com uns ferros col·locats a la part superior i inferior dels llavis i que mitjançant el gir d'una maneta anava separant els llavis de les genives. 

Alguns van rebre tractes especials com el que reprodueixo a continuació:

A Joseph Thioulouse,que se negó á declarar en castellano por no conocer bastante al español, le bajaron al cero., mazmorra donde se llevaban á cabo las indagaciones.. Allí le desnudaron, le pusieron una mordaza de palo á manera de freno para que no gritase y le pegaron latigazos á todo vuelo hasta que... hubo aprendido el castellano...

El procés va acabar amb la pena de mort per 5 dels acusats i penes d'entre 10 i 20 anys per la resta. 63 dels acusats foren absolts però desterrats. Tots ells van sortir amb clares seqüeles de tortura, els que menys amb cicatrius per les fuetades o marques als canells per les manilles de llautó però altres amb òrgans mutilats, parts del cos cremades o trastocats mentalment.

Després de l’assassinat de Cánovas del Castillo per l’agost del 1897, Sagasta permeté la tornada dels desterrats i el setembre del mateix any un anarquista va intentar assassinar sense èxit el tinent Narciso Portas. El gener del 1901 es dictà l’indult dels empresonats.

Fonts consultades:

Full. Los torments de Montjuich. Antoni López editor. Any d'edició desconegut

Ramon Sempau. Los Victimarios.Barcelona. Garcia Manent Editores.1900

Viquipèdia catalana.  

Enciclopèdia Catalana.

Catalans sorprenents: Bernat-Dov, reconegut com a català per Israel

En aquesta segona entrega de catalans sorprenents us parlaré d’un català que apareix en un Best Seller israelià anomenat The Invention of the Jewish People escrit per Shlomo Sand. 

Es deia Bernat i va néixer a Barcelona el 1924, en una llar obrera, fill de mare catòlica practicant i pare anarquista. A la guerra civil per tant tenia 12 anys fet pel qual no va lluitar però tot i així no tenia cap mena de simpatia pels franquistes. 

L’any 1944 mentre feia el servei militar va desertar i es va amagar als Pirineus on es va dedicar a ajudar a creuar la frontera a altres enemics de la dictadura. La seva intenció era tornar a Barcelona un cop caigués el règim nazi i de retruc el franquisme. Com tots sabem no va ser així i el franquisme va durar força més, en Bernat davant aquesta situació no va tenir més remei que buscar feina a França, on va treballar de miner. Posteriorment va intentar anar a Mèxic colant-se com a polissó en un vaixell però a Nova York va ser enxampat i el van extraditar altre cop cap a França. Allà va treballar en unes drassanes de Marsella i el 1948 va assabentar-se de l’existència dels quibuts israelians. Com que sentia nostàlgia per les cooperatives obreres que ell havia vist durant la guerra va pensar que els quibuts eren el successor natural de tot allò i que hi havia d’anar. 

Sense tenir cap contacte amb el judaisme ni amb el sionisme es va embarcar rumb a Israel en un vaixell d’emigrants jueus. Només arribar a Haifa es va trobar de ple que hi havia la guerra d’independència i va ser enviat al front. Sortosament va sobreviure i va anar a viure en un quibuts. Al quibuts va conèixer una noia s’hi va casar i va canviar-se el nom per Dov.

Al cap d’un temps quan l’estat d’Israel ja començava a estar ben organitzar el ministeri de l’interior es va assabentar que Dov no era un jueu. No li volien anular el matrimoni però si que volien saber la seva veritable identitat. La conversa entre ell i el funcionari jueu val la pena reproduir-la tal i com apareix al llibre: 

- Tu no ets jueu - va dir-li el funcionari.

- Mai he dit que ho fos -  va respondre Dov.

- Haurem de canviar la seva inscripció - va dir l'oficial de manera informal.

- Cap problema -  va dir Dov. 

- Quina és la seva nacionalitat?

- Israeliana? – va suggerir Dov.

- No existeix aquesta nacionalitat.

- No? Per què?

- Perquè no hi ha identitat nacional com a israelià, va dir el funcionari amb un sospir. - On va néixer vostè?

- A Barcelona

- Llavors posarem nacionalitat espanyola

- Però jo no sóc espanyol. Jo sóc català i em nego a ser registrat com a espanyol. És per això que el meu pare i jo vam lluitar als anys 30.

El funcionari es va gratar el cap. No sabia la història, però tenia respecte per les persones. 

- Llavors posarem nacionalitat catalana - va dir

-Genial! - Va dir Dov.

I d’aquesta manera Israel es va convertir en el primer país del món a reconèixer oficialment la nacionalitat catalana, però la història no acaba aquí perquè la següent pregunta del funcionari va ser aquesta:

- Quina és la seva religió?

- Sóc laic i ateu.

- No puc escriure ateu ja que l’Estat d’Israel no accepta aquesta categoria, quina era la religió de la seva mare?

Dov, que era una persona de temperament tranquil ja començava a impacientar-se.

- No portaré una tarja d’identitat que digui que sóc cristià. No només va contra els meus principis sinó que ofèn la memòria del meu pare que era anarquista i cremava esglésies a la guerra civil.  

El funcionari va a tornar a gratar-se el cap però finalment va trobar una solució. La solució ja podeu imaginar quina va ser, per enveja de Francesc Pujols i els seus seguidors Dov va obtenir no només la nacionalitat catalana sinó també la religió catalana.

Ruta pels vestigis dels catalans exiliats a Viena

Aquesta és d'aquelles entrades en què prevaldrà la màxima d'una imatge val més que mil paraules, més que res perquè sobre els exiliats catalans a Viena en finalitzar la guerra de successió n'han escrit grans experts com són l'Agustí Alcoberro i en Sebastià Sardiné. Per tant jo poca cosa podria aportar-hi. Com a resum per posar-vos en situació enganxo l'abstract d'un dels treballs de l'Alcoberro:

La derrota de Catalunya a la Guerra de Successió (1702-1715) va provocar l’exili d’entre vint-i-cinc mil i trenta mil persones. Aproximadament la meitat eren catalanes, i la resta s’havien refugiat al Principat provinents d’altres regnes hispànics. L’exili es desplaçà als territoris governats per l’emperador Carles VI (el Carles III dels cata-lans) i va ser especialment nombrós i actiu a Itàlia i a Viena. Entre els exiliats hi havia gent de totes les classes socials. Tanmateix,va ser especialment destacat el paper exercit per polítics, militars, eclesiàstics, juristes i intel·lectuals. L’exili disposà d’una institució de govern, el Consell d’Espanya, amb jurisdicció en tots els territoris italians annexats per Carles VI, i d’àmbits de sociabilitat propis, com l’Hospital d’Espanyols i el monestir de Montserrat, ambdós a Viena. El 1735 fundà la Nova Barcelona a l’actual Vojvodina (Sèrbia). Fins a la dècada de 1740 mantingué ben vius els trets d’identitat propis. Després, la mort sense descendència, el retorn o la dissolució en les societats d’acollida van anar desfent progressivament aquell col·lectiu humà.

El fet que ha motivat aquesta entrada és que fa un temps amb uns amics vam decidir anar a Viena i fer un recorregut pels llocs que tenen alguna referència amb l'exili. Com que és un tema que considero està poc explotat i no s'ha aprofitat el tricentenari per promocionar-lo, amb aquesta entrada us mostraré unes quantes fotografies del que hi vam veure. Crec que són elements prou interessants per ser publicats a la xarxa i que poden complementar la lectura dels estudis dels autors mencionats.

La primera foto que veureu a continuació correspon al Monestir de Montserrat que va ser fundat el 1639 però va tenir una gran revifalla amb l’arribada dels exiliats que el van millorar i redecorar. El carrer on es troba ubicat es diu Schwartzspanier Strasse que vol dir el carrer dels espanyols negres que és el nom amb què es coneixia als monjos benedictins montserratins.

Les següents fotografies són de l’Hospital d’Espanyols de Viena, i la seva església adjunta, dedicada a la Mare de Déu de la Mercè. La creació de l’hospital es va fer per dos necessitats. Per una banda, hi havia molts exiliats ferits o que arrossegaven malalties; que encara van créixer més, a causa de la Tercera Guerra Turca i d’altres empreses on participaren soldats hispànics. D’altra banda, les enormes diferències de llengua feien molt difícil que els pacients hispànics s’adrecessin a l’Hospital de Viena, de titularitat municipal. A l'interior a part de la imatge de la Mercè també n'hi ha una dedicada a Santa Eulàlia.

Aquestes corresponen a l'església dels Trinitaris Descalços (també coneguts com els espanyols blancs) i a la seva cripta, on hi ha enterrats exiliats d'origen noble o benestant. Malauradament tot i ser un lloc espectacular està en molt mal estat de conservació.

      

   

Les següents són de la cripta imperial de Viena, els sepulcres són interessants ja que tenen il·lustracions i inscripcions relacionades amb Barcelona fet que mostra la nostàlgia de Carles VI per la capital de Catalunya.

Sepulcre de Carles III (emperador Carles VI)

Sepuclre d'Elisabeth

 

Sepulcre de Josep I (germà de Carles VI)

Referència a Barcelona al sepulcre de Josep I

Finalment tot i que no té relació directa amb els catalans és interessant visitar el museu militar ja que hi ha exposat armament i diversos objectes usats durant la guerra de successió. Com a curiositat comentar que al museu també s'hi exposa el vehicle en el qual van disparar l'arxiduc Francesc Ferrant, fet que va desencadenar la primera Guerra Mundial.

 

La informació per redactar aquest escrit l'he extret del document l’exili de la guerra de successió de l'Agustí Alcoberro disponible clicant aquí

Catalans sorprenents: Pere Coll i Font, precursor de l’aviació

Amb aquest escrit començo una sèrie de petites biografies sobre catalans i persones d’origen català que van tenir vides sorprenents o curioses i que alguns d’ells com en Pere Coll i Font resten totalment oblidats. En aquest cas no té ni un article a la Viquipèdia catalana, que va ser la segona a crear-se del món (després de l’anglesa) i que a més és una de les més actives, un altre fet sorprenent.

Foto de Pere Coll

Pere Coll i Font va néixer a Cumaná (Veneçuela) el  1840, fill del matrimoni entre els catalans Pere Coll Sánchez i Maria Josefa Font Pérez, es va casar amb Catalina de Alcalá i van tenir sis fills. El seu ofici no queda clar si va ser el de fotògraf, agrimensor o enginyer però el que si que podem assegurar és que la seva gran afició fou l’aeronàutica.

Pere Coll va inventar un planejador (un avió sense motor) que com a fet innovador era dirigible mitjançant un timó situat a la cua que li permetia enlairar-se, descendir i girar, avançant-se així dues dècades als germans Wright. 

El 1883 coincidint amb els actes pel centenari de Simón Bolívar (heroi de la independència de Veneçuela) va demanar de fer una demostració del seu aparell llençant-se des d’un pujol que hi ha al parc del Calvario a Caracas. Malauradament a l'últim moment la demostració no es va poder fer per problemes tècnics de l'aparell però els membres del govern que hi eren presents van quedar igualment molt satisfets. Pere Coll va esdevenir un símbol de la gosadia empresarial i Guzmán Blanco, que en aquell moment era el president de la república, li va acceptar patentar l’invent de franc.

Planols de la patent

Pere Coll va escriure llavors un "manual sobre navegación aerea" i va dedicar la següent dècada a buscar finançament pel seu projecte. Malauradament sembla ser que no va rebre massa més suport ni governamental ni del món privat i el seu planejador no va tenir cap més ocasió d’estrenar-se.

El 1893 el diari francès Le Monde Illustré atorgava el descobriment de la navegació aèria a l’alemany Karl Wilhelm Otto Lilienthal. Lilienthal és la primera persona que va fer vols amb planejador documentats i el 1896 va morir en un accident aeri mentre feia un dels seus vols. Pere Coll va enviar una carta al diari reclamant que ell era l’inventor de la navegació aèria i no Lilienthal. La carta que reprodueixo a continuació és interessant ja que mostra la seva frustració pel poc suport que va rebre al seu país per dur a termes les seves investigacions.

...está en el interès de la ciència el establecer de una manera clara y estrictamente justa, el orden cronológico de sus adelantos para que no sean cercenados los derechos de prioridad que a cada cual corresponda como justo homenaje a sus esfuerzos (...) lo que dejo expuesto es como preámbulo necesario, para participar a usted y a ese brillante mundo de adoradores del saber, que el secreto del vuelo de los pájaros que se ciernen en la atmosfera (el único que puede utilizarse ventajosamente por el hombre) està descrito por mi desde el año 1880 y después de una larga sèrie de estudiós y experimentos, saqué patente en 1883 ante el Gobierno de Venezuela (...)

Desgraciadamente, me he encontrado en un centro fanáticamente contrario a todo adelanto científico promovido por los propios hijos del país, así como de igual manera se es indulgente con todo absurdo que nos venga del exterior, y que me ha sido hasta tal punto hostil que me he visto forzado a ocultar el proceso de mis investigacions para no despertar la hilaridad pròpia de la ignorància y defenderme de algunes graves dificultades para la existència. En el testimonio de lo expuesto, puede usted referirse al notable venezolano General Guzmán Blanco, que reside en esa hermosa Ciudad y quien fue durante su período presidencial, el que me expidió las patentes de invención.

Otto Lilienthal volant amb un planejador cap al 1895

Pere Coll va morir a Panamà el 1915 amb 75 anys, qui sap si en unes altres circumstàncies i amb més suport econòmic s’hauria pogut avançar al seu temps. Actualment a Veneçuela s’entrega un premi relacionat amb l’aviació anomenat: premio de Ciencia, Tecnología e Innovación Aeroespacial de la Aviación Militar "Ingeniero Pedro Coll Font"

Bibliografia

100 Años Aviación en Venezuela - Alejandro Irausquín, Ing. Aeronautico. 2012

Visiones del oficio: historiadores venezolanos en el siglo XXI Compilat per José Angel Rodríguez Editor. Fondo Editorial Humanidades. 2000

Cartas a Guzmán Blanco, 1864-1887: intelectuales ante el poder en Venezuela. Colección Ciencias económicas y sociales Volum 76 de Colección Monografías Volum 76 de Colección Monografías: Consejo de Desarrollo Científico y Humanístico Autor Juan José Martín Frechilla Editor CDCH UCV.  1999

Fundación Polar, Diccionario de Historia de Venezuela, 2ª Edición, Caracas: Fundación Polar. 1997

L'home salvatge que va fer estada a Barcelona l'any 1895

El 1985 a Barcelona hi va haver un gran rebombori per l’exhibició d’un ésser humà molt estrany, ja que era pelut com un ós, anomenat Rhama s’Ama. Segons deia el seu propietari, anomenat Mr. Dane, l’havien caçat en alguna zona muntanyosa de Kazakhstan o l’Himalaya feia dos anys i ell l’havia adquirit posteriorment. 

Aquesta és la descripció que en feia la Vanguardia: sus facciones son humanas, y aunque duras y con cierto sello de ferocidad, no resultan tan repulsivas como las de otros tipos de las razas inferiores, negra ó malaya. I seguia: Su cuerpo es recio, anchas las espaldas, cortas las piernas, y éstos y los brazos de una conformación regular y fornida. El amplio tórax, la espalda y el cuerpo todo, á excepción de los bíceps y las muñecas, vénse cubiertos de un pelo negro, tupido y cerdoso, que crece hacia arriba, como el de los jabalíes. La boca presenta labios gruesos, algo hocicudos, doblado hacia fuera y caido el inferior, y una doble hilera de dientes desiguales, que Rhama S'Ama deja ver, abriendo, á una señal imperativa, las mandíbulas. Llavors en feia una descripció de la seva alimentació: Esa extraña criatura, al decir de su empresario, no vive otra vida que la animal ó de nutrición. Su régimen alimenticio es exclusivamente vegetal: frutas, pulpas, raices. Repúgnanle y rechaza toda clase de carnes, manjares cocidos y condimentos. No prueba el pan, ni el vino ni licores. Finalment com tota bèstia evidentment no tenia sentiments: Sus funciones de relación son casi nulas. Su lenguaje se reduce á unos gritos inarticulados, especie de gruñidos semejantes á los de orangután y otros antropoideos. No experimenta, al parecer, más que sensaciones. Ningún rasgo ni vestigio de vida afectiva; ningún sentimiento. Es anafrodisíaco.

Rhama s’Ama va ser exhibit durant tot l’agost de 1895 a plaça Catalunya tot i que va començar una mica accidentat ja que segons el diari el Diluvio el primer dia d’instal·lar-lo va anar d’un pèl que mor cremat. A la nit mentre dormia a la seva gàbia situada dins un pavelló provisional instal·lat a la plaça es va calar foc al pavelló. Sortosament van apagar l’incendi ràpidament i no es va cremar ni un dels seus pèls.

La seva exhibició no va estar exempta de polèmica, per una banda hi havia persones que ho criticaven per la manca de moral de fer un espectacle com aquest. La Vanguardia va publicar nombroses cartes de lectors queixant-se com per exemple la d’un tal doctor Estrany que deia entre altres coses: Protesto, y conmigo estoy cierto que protestarán todas las personas que no tengan maleado el sentido moral, de que en una ciudad culta se dé en espectáculo ignominioso la sin rascón y la miseria intelectual de un hombre por más salvaje auténtico que sea.

Per altra banda hi havia els que van començar a dir que Rhama s’Ama era un farsant i evidentment d’altres que ho contradeien, tot plegat originant un bon grapat de cartes als principals diaris de Barcelona. També algunes publicacions humorístiques com la Tomasa o l’Esquella de la Torratxa en feien mofa dient per exemple que no calia anar a veure aquest salvatge ja que Rambla amunt y Rambla avall se’n vehuen cada dia o fent broma de que no era res més que un català normal i corrent més pelut del normal. També fou divertida una picabaralla entre el diari la Publicidad i el Correo Catalán (diari carlí) quan els primers van dir que Rhama s’Ama era Carles VII. 

 Un article divertit de l'Esquella de la Torratxa sobre Rhama s’Ama (cliqueu per ampliar-lo)

 

Finalment he trobat curiosa també una carta publicada en què s’explica un suposat procediment de crear homes salvatges “Consiste esa industria nada menos que en la fabricación de salvajes» por los chinos, y he aquí los medios de que se valen para ejercerla. Cuando roban un niño, ... , lo depellejan quitándole varios trozos de piel que substituyan con otros de perro ó de oso. Después le destruyen las cuerdas vocales para dejarle mudo; y anulado físicámente le idiotizan encerrándole durante algunos años entre cuatro paredes; sin luz ninguna ni de día ni de noche. Cuando aquél ser hállase bastante embrutecido, se le exhibe al público chino como un hombre de los bosques, lo cual produce siempre dinero. Es de advertir que los sacerdotes son allí partidarios de esta industria repugnante; mas, para descargo, bueno será agregar que cuando las autoridades logran sorprender á un fabricante de salvajes en flagrante delito de rapto ó despellejamiento, le someten á la tortura y después lo hacen decapitar.»

  
Malgrat les queixes i les mofes, Rhama s’Ama va ser exposat durant tot l’agost i després el van dur cap a Madrid on també el van exposar. No fou aquest l’últim cas de la Vanguardia promocionant personatges curiosos, per exemple el 1902 trobem al Cu-Cut la següent ressenya: No saben el nou fenomeno que'ns ha arribat? Donchs proporcioninse el numero de la Vanguardia (edicio de la tarde) corresponent al dilluns passat y a la primera plana hi trobaran un “article” en el que's parla de "una esbelta morena y de blanquisimo cutis." No hi ha com el diari deu Godó pera descubrir monstruositats aixís; anys enrera ja'ns va sorti ab aquell Rhama Shama que tenia més pel que tots els modernistas de Barcelona plegats y com si no'n tingués prou d'aquest important servey prestat a la ciència etnològica, ara'ns obsequia ab aquest altre exemplar raro de "morena de blanquisimo cutis." A no ser que sigui una manera paliada de dir que s'empolva...

 

La Vanguardia  va seguir promocionant persones d'alres indrets com a atraccions de circ durant anys

Fonts consultades:  La Vanguardia, la Publicidad, el Cu-Cut, L'esquella de la Torratxa, la Tomasa i El Diluvio