Catalans sorprenents: Bernat-Dov, reconegut com a català per Israel

En aquesta segona entrega de catalans sorprenents us parlaré d’un català que apareix en un Best Seller israelià anomenat The Invention of the Jewish People escrit per Shlomo Sand. 

Es deia Bernat i va néixer a Barcelona el 1924, en una llar obrera, fill de mare catòlica practicant i pare anarquista. A la guerra civil per tant tenia 12 anys fet pel qual no va lluitar però tot i així no tenia cap mena de simpatia pels franquistes. 

L’any 1944 mentre feia el servei militar va desertar i es va amagar als Pirineus on es va dedicar a ajudar a creuar la frontera a altres enemics de la dictadura. La seva intenció era tornar a Barcelona un cop caigués el règim nazi i de retruc el franquisme. Com tots sabem no va ser així i el franquisme va durar força més, en Bernat davant aquesta situació no va tenir més remei que buscar feina a França, on va treballar de miner. Posteriorment va intentar anar a Mèxic colant-se com a polissó en un vaixell però a Nova York va ser enxampat i el van extraditar altre cop cap a França. Allà va treballar en unes drassanes de Marsella i el 1948 va assabentar-se de l’existència dels quibuts israelians. Com que sentia nostàlgia per les cooperatives obreres que ell havia vist durant la guerra va pensar que els quibuts eren el successor natural de tot allò i que hi havia d’anar. 

Sense tenir cap contacte amb el judaisme ni amb el sionisme es va embarcar rumb a Israel en un vaixell d’emigrants jueus. Només arribar a Haifa es va trobar de ple que hi havia la guerra d’independència i va ser enviat al front. Sortosament va sobreviure i va anar a viure en un quibuts. Al quibuts va conèixer una noia s’hi va casar i va canviar-se el nom per Dov.

Al cap d’un temps quan l’estat d’Israel ja començava a estar ben organitzar el ministeri de l’interior es va assabentar que Dov no era un jueu. No li volien anular el matrimoni però si que volien saber la seva veritable identitat. La conversa entre ell i el funcionari jueu val la pena reproduir-la tal i com apareix al llibre: 

- Tu no ets jueu - va dir-li el funcionari.

- Mai he dit que ho fos -  va respondre Dov.

- Haurem de canviar la seva inscripció - va dir l'oficial de manera informal.

- Cap problema -  va dir Dov. 

- Quina és la seva nacionalitat?

- Israeliana? – va suggerir Dov.

- No existeix aquesta nacionalitat.

- No? Per què?

- Perquè no hi ha identitat nacional com a israelià, va dir el funcionari amb un sospir. - On va néixer vostè?

- A Barcelona

- Llavors posarem nacionalitat espanyola

- Però jo no sóc espanyol. Jo sóc català i em nego a ser registrat com a espanyol. És per això que el meu pare i jo vam lluitar als anys 30.

El funcionari es va gratar el cap. No sabia la història, però tenia respecte per les persones. 

- Llavors posarem nacionalitat catalana - va dir

-Genial! - Va dir Dov.

I d’aquesta manera Israel es va convertir en el primer país del món a reconèixer oficialment la nacionalitat catalana, però la història no acaba aquí perquè la següent pregunta del funcionari va ser aquesta:

- Quina és la seva religió?

- Sóc laic i ateu.

- No puc escriure ateu ja que l’Estat d’Israel no accepta aquesta categoria, quina era la religió de la seva mare?

Dov, que era una persona de temperament tranquil ja començava a impacientar-se.

- No portaré una tarja d’identitat que digui que sóc cristià. No només va contra els meus principis sinó que ofèn la memòria del meu pare que era anarquista i cremava esglésies a la guerra civil.  

El funcionari va a tornar a gratar-se el cap però finalment va trobar una solució. La solució ja podeu imaginar quina va ser, per enveja de Francesc Pujols i els seus seguidors Dov va obtenir no només la nacionalitat catalana sinó també la religió catalana.